Valporquero Mayo 2025

 Després de molt de temps amb les ganes d’anar a conéixer la cova de Valporquero, enguany hem aconseguit que es donaren les circunstàncies per poder fer la visita.

I no només la visita turística, sinò també l’àcces per Sil de Perlas, potser una de les entrades a una cova més espectaculars de les que existeixen ací a Espanya.

Vam fer la preparació per a la segona quinzena de maig per dos motius: aprofitant que teniem uns dies lliures i perquè és quan hi té més aigua per les plujes de primavera.

Així que el dijous  eixim de viatge Minerva i jo, Fèlix, i ja el divendres a migdia, Julio des de València, que venia amb uns amics.

Hem de dir que també ha sigut una sort contar amb els amics de Julio per poder fer la combinació i perquè ells ja l’havien feta i se la coneixien.

El divendres arribem a migdia a la dolina on es troba la Cova de Valporquero i on comença la visita turística després d'aprofitar el dijous fent una visita a Àvila de camí.

Tríem la visita llarga, que al llarg d’una hora i mitja ens porta fins al fons de la part fòssil de la cova. Totalment recomanable, esta banda de la cova és un autèntic espectacle. A més a més en aquesta estació de primavera, que ha plogut molt, la cova tenia un aspecte realment bonic: tota plena d’aigua, esgotant per tots els puestos i corrent l’aigua per tots els cursos subterranis i eixint unes cascades precioses pels forats de les parets que formàven estanys sota elles.

 

Tota eixa aigua cerca una sala que es diu de Las Hadas, on per un forat negre espectacular es clava tota per parar ja a la banda activa de la cavitat.

Visitem la Gran Vía, una galeria molt llarga de sostres a més de quaranta metres per damunt dels nostres caps, i la Sala de Las Maravillas, tota plena d’espeleotemes.

Realment imprescindible fer la visita per qualsevol persona. No cal ser un aficionat a l’espeleologia per disfrutar-la.

Aprofitem la resta del dia per conéixer la vall del riu Torío, que hem de dir que és un dels llocs que més ens han sorprés. Hi és una zona muntanyenca que val la pena visitar.

A l’endemà matinem prou per entrar abans que les empreses. A les huit ja estem caminant des de l’Atalaya, on es deixa el cotxe d’aproximació. En deu minuts ja ens trobem amb la xarxa que fa de porta a l’avenc. 

Este avenc té al principi dos rapels en corda fixa que ràpidament et porten a la capçalera de La Gran Campana, ràpel de vint-i-cinc metres que et deixen en terra. Esta sala s’ha d’envoltar per un costat per fer una grimpada per cordes fixes. Una volta d’alt, pasem per una finestreta que et deixa en La Sala de Las Perlas, on trobem un estany ple d’aigua gràcies a les plujes. Ací trobem un passet estret on comencen una serie de ràpels que ens deixaran en el curs actiu de Valporquero. 

Aquest ràpel de trenta metres que comença per este passet, que pareix més del que és realment, és el primer d’una serie d’ells que en ràpida sucesió i gràcies a que n’érem uns quants els que portàven cordes, en menys de cinc minuts ja estàven clavats fins a la panxa en l’aigua gelada de Valporquero.

Com tota la cova, ací hi ha també prou d’aigua. Prou d’aigua per fer-la més bonica del que ja hi és, però sense arribar a donar cap tipus de problema. Inclús si hi haguera més aigua per donar problemes, no els tendríem perquè la cova està instal.lada per poder anar tota l’estona sense tocar-la si no es vol o no es pot (els actius vull dir, perquè el neopreno és obligatori).

Quan pensem en una cova, pensem en estretor i arrossegar-se per llocs incòmodes. Ací és tot al contrari: l’amplària que descobrim després de baixar cent cinquanta metres és de conte. Galeries i sales on no es pot veure el sostre i a voltes les parets s’allunyen tant que pareix que estiguerem a l’exterior però de nit.

Tota eixa grandària a més amb el soroll de l’aigua que fa que l’ambient siga ja una cosa extraterrestre. 

Cascades de vint metres d’altura, tobogans, salts… ens esperen al llarg del recorregut. 

Prompte arribem a l’últim pas de la cova: on el riu s’afona i no ens deixa continuar, apareix un forat a la roca penjat a cinc metres (tenim una escala en fixe per poder arribar) que després de recórrer uns metres torna a baixar, i amb aigua que només deixa espai per al cap tornem a pujar per una altra escala per després baixar ja a La Covona i eixir a l’exterior. És de veres que el pas de la M és surrealista. Pareix que algú l’haja fet per poder gaudir d’esta espectacular travessia.

Només ens queden dos ràpels ja en l’exterior però espectaculars. Tota l’aigua que ix de Valporquero cau buscant el riu Torío i en el seu camí forma dues cascades, de trenta i dísset metres, totes dues precioses. 

Creuar el riu Torío és l’última aventura per viure d’aquesta activitat. Les pedres del riu rellisquen prou, i això unit a la forta corrent fa que superar-lo siga emocionant.

I fora. El parking baix està a menys d’un minut. Ens canviem de roba se'n anem cap a Casa Ezequiel per disfrutar d’un dinar de deu.

Activitat genial que ningú hauria de deixar de fer-la almenys una volta en la vida.

Fèlix